Càndid

Quan en 1865 s'inicià l'enderrocament de les muralles de València la ciutat començava també un procés d'expansió sense límits, i hortes, barraques, séquies, sendes i alqueries serien fagocitades per l'urbs sense contemplacions fins a l'actualitat.

Càndid és la concreció d'eixos temps i eixos canvis a través d'una nissaga familiar. En un recorregut que s'allarga durant generacions, els successius Càndids assistiran als fets més rellevants –i també als més íntims– de la història de la ciutat, a temps d'esperances i derrotes, de mínimes victòries, enganys i manipulacions.

Amb la presència de l'ombra eterna de Blasco Ibáñez i de figurants de luxe com Fèlix Azzati, Vicent Miguel Carceller o Max Aub, les peripècies de l'ingenu Càndid –sempre diferent però sempre el mateix– són el cant amorós i dolgut a una ciutat, un ensomni alhora líric i procaç que la prosa de Miquel Nadal convertix en referent i fita més que memorable de la literatura valenciana.