Un país de muntanyes

Quan vingues a buscar-me per a que t02019;explique què vaig fer, què vam fer, no em trobaràs. Ja t02019;he dit que estic molt lluny. Tu trucaràs a la porta. Potser eixa porta ja no hi estiga. Ni tampoc la casa. Ni el poble. Probablement, tampoc existisca ja el meu país 02014;i ho escric en minúscules02014;, perquè els països com a ens creats per l02019;home naixen i moren, com possiblement haja mort el meu. S02019;alcen i es tomben, o es deixen caure. Però entre les ruïnes restarà sempre l02019;ànima del País 02014;ara en majúscules02014;. La trobaràs a les pedres, a les muntanyes. Aquelles que el fan únic, irrepetible. Muntanyes, cadascuna d02019;elles sempre diferents a les demés, on roman la memòria del poble: la Mallada del Llop, la Penya Alta de Xortà, Alfaro, el Cocoll... Prendràs una pedra, i et captivarà. Tastaràs encara alguna cirera, sentiràs l02019;olor a fem, a herba humida, a palla recent segada, al fum de la llar. L02019;ànima del País t02019;envoltarà, t02019;atraparà, i se n02019;anirà amb tu. I la portaràs ja sempre dins.
Extret de la novel·la inèdita Els últims masovers,
de Josep Lluís Bernabeu Rico.